PARLAMENT PRONUNCIAT A LA PENYA JOAN SANTAMARIA
EL 27 DE MARÇ DEL 2008, EN HOMENATGE
AL 15è ANIVERSARI DE LA MORT DE CARLES M. ESPINALT

“L’hora necessita un nou vestir i uns nous conceptes.”

He començat aquesta intervenció recordant una afirmació espinaltiana.

En la Psicoestètica ens movem o tenim present la importància de l’acció dels models.

Com que ho fem des d’aquesta visió i motivació, perquè és la nostra i és la que creiem, plantejaré breument una interpretació de Carles M. Espinalt. Percebo que és una figura catalana que ha fet madurar els temps, que renova la decoració i ha donat l’hora en la personalitat i en el pensament.

En la seva obra “El Príncep”, Maquiavel amb una observació i una anàlisis realista, vol fomentar una nova consciència política i consolidar una voluntat col·lectiva.

He seleccionat un paràgraf que diu:

“avançant els homes gairebé sempre per camins fressats per d’altres i procedint en llurs accions per mitjà de la imitació, com que sovint no es pot seguir totalment el camí dels altres, ni arribar a assolir la virtut d’aquells que s’imita, cal que l’home prudent entri en els camins que han fressat els grans homes i que imiti aquells que d’entre tots han excel·lit més”.

Es reclama un home nou, un canvi d’esperit, una nova mentalitat.

Com a reflexió recordo que m’explicava que el comunisme va fracassar perquè no va saber fer l’home comunista.

Actualment les paraules globalització, creixement, esport, economia, ... de tant repetides ens poden acabar suggestionant. Cap a on ens volen dirigir? Quina tendència ens proposen? Quins objectius pretenen?

Uniformització pels més grans? quantitat i massiva saturació? distracció i xerinola? falses esperances d’autèntica riquesa i benestar?

Muñoz Espinalt avui continua sent esperança i afany de futur.

Quin camí traça? Quin missatge ens transmet?

En la seva gran creació de la Ciència Psicoestètica ens manifesta que “els pensadors parlen de la Psique fent d’ella una objectivació d’allò més natural, encara que alguns li concedeixin més transcendència que la vida mateixa. S’obliden que el ser humà no existiria sense un sistema d’artificis. Mancats d’ells, ja no viuria ni el mamífer que li fa de suport. No cal que ningú arrufi el nas, quan diem que l’home és un vestit.”

Hi ha sers humans que viuen ressagats tràgicament, no s’actualitzen el vestit. No viuen la seva època, el vestit del moment. Els anhels de la seva època. Van vestits d’un altre temps no poden nèixer a una nova època. No aporten, no poden aportar, projecció històrica.

Aquell que s’avança al seu present, dirigeix el futur. És capdavanter.

De Muñoz Espinalt, repassem l’estructura de tota l’obra, l’edifici del seu pensament: La personalitat de l’home interpretada a través d’ell mateix i de la influència de l’ambient. La paraula i la oratòria, vehicles de democràcia i de llibertat. El saber-se guanyar la vida. Els orígens del caràcter, la seva evolució. Els canvis de mentalitat. La dinàmica psicològica i la mobilitat en el procedir dels grups humans.

Són temes cabdals i sempre presents en la Història humana. Denoten la seva preocupació, el saber agafar posició i la missió que va donar-se a sí mateix.
Però com si fos la bandera d’aquest edifici, existeix un fonament d’invariable permanència, un fil conductor que lliga i vertebra les diferents parts de l’edifici i que, dinamitzant-les i movent-les, el construeix tot. És la moda: “Periòdica renovació psíquica i estètica en l’expressivitat humana que, fomentada per motivacions personals de variar, singularitzar-se i atreure, consegueix generalitzar-se, gairebé sempre per respondre a profundes vivències inconscients.”

Per primera vegada, amb l’aportació de la definició de la moda com una de les forces que mou i desenrotlla la Història, Muñoz Espinalt ens descobreix i ens proporciona el motor de la modernitat en els fets humans.

Situats en aquesta tessitura, li permet de constatar i demostrar - un cop més -, que el mòbil de la Història és la lluita per les ètnies.

És aquesta inquietud de modernitat i de creativitat, un estil personal i nou, que assenyalen les obres de Muñoz Espinalt, el que el converteix en capdavanter i protagonista. És aquesta forma diferent de fer allò que altres ja han dit o fet tantes vegades el que el revesteix com a cap. És allò del “tornem-hi a pensar”, fàcil de dir però difícil de realitzar.

Considerant els elements habituals i rutinaris - artificis - que l’home utilitza com a forma visible per a la seva individualització, Muñoz Espinalt crea una nova interpretació que li dóna al propi home més autenticitat.

Allò que pot semblar trivial i banal ho converteix en transcendent. Per això no es pot separar l’obra de l’ofici. Per altra part, qui s’avança al temps, va contra corrent i, necessita sempre molts més arguments. Molta fermesa d’arguments, perquè té moltes més possibilitats de reacció del seu entorn amb ironia i agressivitat. Però si calia - i això denota tan el seu caràcter rebel com la seva independència cultural i personal -, discutia el per què i el per qui.

Muñoz Espinalt ha sigut un home d’ofici que ha cregut en l’ofici, al qual a més a més, i això suposa una autèntica revolució pedagògica, li ha sabut donar transcendència.

Ens hem situat en el terreny de les actituds. Ens hem situat en els fets.

He dit que defensant la seva obra, si calia, discutia el per que i el per qui.

Ho feia per Catalunya. No per una Catalunya petita sinó per una Catalunya gran. Sense complex d’inferioritat ni complex EE. Podia aportar al món des de Catalunya i, a més, ho sabia.

Els catalans tenim arrogància? No confonem a vegades l’orgull amb la vanitat?

No era oportunista, era home de realització, amb esperit lliure i amb coherència entre el que pensa, diu i fa. Sense escissió entre teoria i pràctica i sobretot, confiava amb sí mateix. Confiava en la seva dignitat de català. Per això era independentista. D’aquí també el seu silenciament.

Muñoz Espinalt ens ha facilitat allò que una vegada morts, solament és transmissible: el pensament. El pensament que ens permet d’actualitzar el caràcter català. Objectiu que m’explicava amb aquestes paraules: “Nosaltres el que pretenem és fer el català de sempre, però actualitzat”.

Voldria exposar algunes característiques personals, que són un complement rellevant a la seva confiança.

La contraposaré a tendències actuals que ens porten cap a una Catalunya burocratitzada, adormida, conformada i despersonalitzada enfront d’una Catalunya emprenedora, inquieta i de futur que pot fer la seva aportació a Europa i al món.

Sense buscar amb frisança les recomanacions, sabé viure sense padrins.

Davant els que tenen l’angoixosa necessitat de tenir “oficialment” assegurada la vida i l’esdevenidor i progressen sobre les caselles d’un escalafó, ell progressà sobre la creativitat i l’empresa personal.

En contra de la mentalitat d’empleomania, que encobreix el mal professional, i que “recorre a l’adulació constant, es mou per influències i viu pendent de les “amistats ben relacionades”, visqué del seu treball i del seu saber.

En contra de nacions i estaments socials que viuen en el clima de favoritismes, influències, i col·locacions i els fa vergonya guanyar-se la vida, Muñoz Espinalt se la guanyà amb la seva vàlua professional. Recordem que, en contrapartida, guanyar-se la vida amb la qualitat professional “no aguditza fins a la despersonalització la sensació d’inseguretat davant el propi futur”.

Tingué afany de perfecció. Es replantejà i revisà les coses del seu ofici i, a la vegada, fou respectuós amb el passat i amb la tradició. Això sí, desconfià de la rutina i el “sempre s’ha fet així”. No improvisà. Fou incòmode. No va ser oportunista, sinó que creà oportunitats.

No fou pobre d’esperit. No fou sedentari. Fou emprenedor.

Saber fer equips, saber fer deixebles. Fou admirat i envejat pels seus contemporanis. Sabé anar amb gent que han volgut treballar amb ell i que els ha fet créixer al seu voltant. Els ha promogut. Avui l’APP i la seva filla NME aglutina als que estudiem i defensem el seu pensament.

Arribats aquí, es pot objectar que pretenc o estic mitificant a un català. Acceptant aquesta possibilitat i assumint-la, vull declarar que si això pot ser cert, no per això deixa de ser útil. Ho argumentaré.

Recordem que vivim immersos en la “imagocràcia” i que aquesta “imagocràcia” influeix en la fomentació social de la direcció humana.

S’explica que el cine va néixer el 28 de desembre de 1895 a París.

John Ford mestre americà del cinema i un creador del llenguatge de les imatges, les seves pel·lícules es poden interpretar com una èpica acumulativa de la mitologia nacional americana. Quin paper té avui Nord-Amèrica en el món?

El cantant Bruce Springsteen afirmava en una conversa que, en la formació de la seva generació, havien après més de les pel·lícules de John Ford que a les escoles on havien anat.

En una de les poques entrevistes que va concedir el director americà-irlandès li preguntaven: “el final de Fort Apatxe s’avança a lo que diu el director del periòdic en Liberty Valance: “Quan la llegenda es converteix en realitat, es publica la llegenda.”

John Ford respongué: “Sí, perquè crec que és bo pel país. Hem tingut a molta gent que es deia eren grans herois, i es sap perfectament que no ho foren.
Però al país li convé tenir herois que admirar.”

Per ser precís, necessitem un terme mig de relació per poder establir un paral·lelisme entre els U.S.A. i Catalunya, doncs ells, són un país que han de treure suc de la seva poca història. D’un heroi parcial, el cinema els permet fer-ne un heroi total. Nosaltres tenim més pes en la nostra història i també, la nostra història, és més dramàtica. Catalunya és un poble més difícil, però més ric d’esperit i més matisat. Per això els nostres líders són de pedra picada i més autèntics.

Convidaria a que “Admirem” el lideratge Muñoz Espinalt. I que amb el coneixement raonat d’aquests català - talment com ho fa la moda -, creixem, anem endavant i, perquè no?, ens envelem també. Però, sobretot, que a través d’ells ens augmenti “la fe en nosaltres mateixos.”

En el seu últim llibre publicat en vida: “Preludi de la Independència” que es pot trobar en el “Recull d’Escrits”, Carles M. Espinalt ens recorda que: “No és pas impossible promoure-ho, encara que la desconfiança en nosaltres mateixos hagi impedit deixar parlar molt alt els qui assagen de fer-ho viable”. Català tossut que es desviu per abrandar l’esperit del seu poble, ens diu: “Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no saben veure la manera d’assolir-la. Cap projecte no es creu viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura, en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així, doncs, els artífexs que inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva Independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme”.

No seguim els camins que ja Maquiavel assenyalava com a regla general: “Qui és la causa del poder d’un altre, es destrueix ell mateix”.

Veig Carles M. Espinalt com un dels nostres artífexs. La seva obra que posava al servei de Catalunya i que afirmava que la sacrificaria per la Independència, farà que els catalans puguem assolir aquesta fita.

Ell ha pensat i ha iniciat una Catalunya que en lloc de saquejada, empastifada i esclavitzada la transforma en una Catalunya Rica, Neta i Lliure!!

JOSEP BATALLA SAIGÍ